El diseño industrial en España

Julia Galán, Jaume Gual, Joan M. Marín, Jordi Olucha, Rosalía Torrent i Rosario Vidal
El diseño industrial en España
Madrid : Ediciones Cátedra, 2010. 546 p. (Manuales Arte Cátedra). ISBN 9788437627120

"els orígens i el desenvolupament del disseny industrial a Espanya"

Amb la voluntat de donar a conèixer els orígens i el desenvolupament del disseny industrial a Espanya, un equip format pel dissenyador Jordi Olucha i els investigadors Julia Galán, Jaume Gual, Joan M. Marín, Rosalía Torrent i Rosario Vidal (tots cinc professors de la Universitat Jaume I de Castelló), ha escrit el llibre El diseño industrial en España, que és el resultat d’un projecte d’investigació finançat per la Fundació Caixa Castelló-Bancaixa. Julia Galán n’ha estat l’editora.
 
El volum està dividit en onze apartats amb uns títols que, per ells mateixos, ja informen del seu contingut: “Los inicios del diseño industrial en España”, “Avanza el siglo. Nuevos estilos y proyectos”, “Los años treinta y sus nuevos debates”, “La guerra, el exilio y una larga posguerra”, “El diseño que viene… de los cincuenta a los sesenta”, “Los setenta. Carácter de transición”, “Los ochenta”, “Los noventa y el nuevo siglo”, “Diseño: comunicación y emoción”, “Diseño y globalización” i “Ecodiseño”.

"una nova aportació a la història del disseny local, sobretot pel que fa a la vessant historiogràfica i cronològica"

En conjunt, El diseño industrial en España és una nova aportació a la història del disseny local, sobretot pel que fa a la vessant historiogràfica i cronològica. És una eina força documentada i s’allunya de les mirades catalogadores per autor o peces que hom coneixia d’anteriors publicacions, com Diseño industrial en España (Daniel Giralt-Miracle, Juli Capella i Quim Larrea: Madrid, Plaza y Janés, 1998, catàleg MNCARS) o Nuevo Diseño Español (Juli Capella i Quim Larrea: Barcelona, Gustavo Gili, 1991), per citar només dos exemples.
 
El llibre també torna a testimoniar com el disseny peninsular va tenir el seu epicentre a Catalunya, en especial a Barcelona, on hi situa el principal focus creatiu, empresarial i formatiu de l’Estat, alhora que destaca les principals aportacions que van donar-se en tot el territori, des de finals del segle XIX i durant el XX. En aquest sentit, es constata la important documentació consultada per tal de presentar un panorama general de la història del disseny en clau espanyola.
 
Pel que fa a l’àmbit formatiu i relatiu a Barcelona, hem trobat a faltar l’Escuela Gratuita de Diseño (establerta el 1775 a la Llotja de Mar), una institució on s’ensenyava dibuix, pintura, escultura i arquitectura, i que esdevingué en el seu moment i durant anys, l’espai de formació per a molts professionals que treballaren en els camps de l’objecte, essent una referència en l’àmbit acadèmic fins a la creació de les escoles d’oficis, primer, i els programes universitaris, després.
 
També, sense sortir de l’àmbit de la creació catalana, ens hagués agradat trobar-hi referida l’Exposició Gaudí, celebrada el 1910 a París i en la que l’arquitecte va presentar alguns dels seus originals mobles. Es tracta de la primera gran exportació del “precursor” del disseny espanyol al gran aparador que era, i encara continua essent, la capital del Sena.
 
Igualment, cal que ens referim al mitificat “Taller del Castell dels Tres Dragons”, esmentat al llibre com “un taller de artes aplicadas que suministró gran número de complementos de construcción y objetos para la arquitectura catalana” i del que es diu, “salieron objetos formalmente relacionados con el modernismo”. Aquestes dues afirmacions no són del tot exactes, atès que el 1892 ni el Modernisme era el que coneixem avui, ni el taller existí com a tal. Serveixin de referència les següents publicacions, escrites per qui signa aquesta ressenya: El Castell dels Tres Dragons (Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2009), “Gaudí i els seus col·laboradors: artistes i industrials entorn el 1900” (dins Gaudí 2002 Miscel·lània, Ajuntament de Barcelona – Editorial Planeta, Barcelona, 2002), “Lluís Domènech i Montaner, en busca de la ceràmica moderna” (dins Revista de Ceràmica, Universitat Jaume I, València, 2002),  “Antoni Maria Gallissà i el mite del Castell dels Tres Dragons” (dins El Modernisme, Edicions L’isard, Barcelona, 2002), “Els referents estilístics de Domènech i Montaner i llurs confluències en el Museu de la Història” (dins Revista d’Art, Universitat de Barcelona, Barcelona, 2001) o “Cafè-Restaurant” (dins Domènech i Montaner Any 2000, COAC, Barcelona. 2000).
 
En aquesta línia, la publicació fa també una mirada general sobre diversos aspectes que tenen a veure amb el disseny espanyol sense aprofundir en les possibles variables que s’han localitzat els darrers anys i que tenen a veure amb la intencionalitat dels nostres autors. Quan s’afirma que a Mies van der Rohe li hagués costat triomfar a Espanya amb els seus mobles d’acer, perquè aquí els arquitectes preferien els de fusta i boga, pensem que la idea no s’ajusta a la realitat catalana, on els arquitectes del GATCPAC, malgrat admirar la senzillesa dels mobles tradicionals, proposaren mobles de tub i seguiren (i fins i tot copiaren) els moderns mobles d’acer corbat de procedència centreeuropea. Uns arquitectes limitats, potser, pel nivell de la nostra indústria, però no en la idea i la intenció dels seus dissenys, com es pot comprovar en les propostes que van arribar a fer.

"un dels encerts és la clara cronologia dels fets i la presentació dels principals actors i esdeveniments"

Un dels encerts de El diseño industrial en España és la clara cronologia dels fets i la presentació (i rellevància) dels principals actors i esdeveniments: autors, empreses, estils o moviments hi són ben descrits i representats. Segurament ens hagués agradat que s’analitzés més profundament el retrocés que va significar la Guerra Civil espanyola, primer, i la dictadura franquista, després. I hagués estat interessant conèixer quines foren les propostes del règim, per més antagòniques que fossin a la modernitat europea i americana d’aquell període.
 
El llibre també pretén explorar la ideologia del disseny, en les seves diferents etapes, i barreja la visió històrica (cronològica) amb els plantejaments teòrics, com pot ser l’ecodisseny.

"hem trobat a faltar la vessant patrimonial del disseny"

Finalment, hem trobat a faltar la vessant patrimonial del disseny. No hi ha cap referència als equipaments museístics, fundacions o entitats, alguns centenaris, que preserven els objectes i que són una referència indiscutible per als dissenyadors actuals. Es citen alguns museus, com el MoMA, el Vitra, el Victoria & Albert o el Design Museum, però quan es fa, és únicament per esmentar algunes peces que formen part de les seves col·leccions, quedant purament com una anècdota, sense incidir en la tasca, enorme, que aquestes institucions han fet i fan per a la preservació i difusió del disseny, alhora que sovint són un motor i un estímul per al sector, i que solen tenir una relació força estreta amb els dissenyadors. Difícilment es podrà fer una història del disseny sense l’estudi del gestor patrimonial, aquell que observa, identifica i conserva els millors exemples de la producció nacional. Per tant, pensem que hagués estat una bona oportunitat tractar aquest tema o, en tot cas, justificar a la introducció el perquè s’ha obviat. Serveixi d’exemple el cas del Museu de les Arts Decoratives de Barcelona, del que es reprodueix alguna peça però no se  l’esmenta, i ho diem perquè la seva col·lecció dedicada al disseny industrial espanyol és l’única que s’exposa de forma permanent a tota Espanya.
 
També es troba a faltar un estat de la qüestió en relació al tema editorial, és a dir, pel que fa als títols publicats, i, en especial, de pàgines web i de blogs, doncs és ben sabut que Internet és la principal plataforma de comunicació en el món del disseny, tant dels autors com de les empreses productores.
 
En general, El diseño industrial en España és una publicació útil i alliçonadora per a qui vulgui endinsar-se en el món apassionant del nostre disseny.
 
Rossend Casanova
Col·leccions, DHUB Museus